Carles Hac Mor (Lleida 1940).
Nom amb el qual és conegut l'escriptor Carles Hernández i Mor.
En poesia i narració destaquen, pel seu caire no naturalista, Tu'm és no'ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S'ha rebentat l'hospici (1992). Ha conreat gèneres d'invenció personal, com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí.
Del 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d'art i poesia "Tecstual", "Ampit" i "L'avioneta", i n'impulsà d'altres. Ha col·laborat en realitzacions cinematogràfiques i en nombroses revistes, com també en diaris ("El País", "Diari de Barcelona").
Premi Espais a la Crítica d'Art 1988, ha escrit centenars de textos per a catàlegs d'exposicions i practica l'acció artística. Ha publicat també assaigs sobre teoria de l'art, com Ut poesis pictura (1988), i de les lletres, com La comèdia d'un incest (1989). Ha continuat la seva obra amb els llibres de poesia La mà a l'ombra (1990), S'ha rebentat l'hospici (1992), Un pedrís de mil estones (amb E.Xargay, 1993), El desvari de la raó (1995) i Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb E.Xargay, 1997), la novel·la La fi del món (1994), l'obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i com a coautor, el guió televisiu Càpsula poca-solta (1998). El 1998 rebé el premi Joan Fuster d'assaig pel llibre Despintura del jo (1998).
En poesia i narració destaquen, pel seu caire no naturalista, Tu'm és no'ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S'ha rebentat l'hospici (1992). Ha conreat gèneres d'invenció personal, com ara l'escalaborn, la paraparèmia i l'hiposeptimí.
Del 1973 al 1975 practicà l'art conceptual amb el Grup de Treball. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d'art i poesia "Tecstual", "Ampit" i "L'avioneta", i n'impulsà d'altres. Ha col·laborat en realitzacions cinematogràfiques i en nombroses revistes, com també en diaris ("El País", "Diari de Barcelona").
Premi Espais a la Crítica d'Art 1988, ha escrit centenars de textos per a catàlegs d'exposicions i practica l'acció artística. Ha publicat també assaigs sobre teoria de l'art, com Ut poesis pictura (1988), i de les lletres, com La comèdia d'un incest (1989). Ha continuat la seva obra amb els llibres de poesia La mà a l'ombra (1990), S'ha rebentat l'hospici (1992), Un pedrís de mil estones (amb E.Xargay, 1993), El desvari de la raó (1995) i Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamps (amb E.Xargay, 1997), la novel·la La fi del món (1994), l'obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i com a coautor, el guió televisiu Càpsula poca-solta (1998). El 1998 rebé el premi Joan Fuster d'assaig pel llibre Despintura del jo (1998).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada